tanca

Una mica d'Història

a pràctica esportiva trigà en arrelar a Sant Llorenç Savall, on les feixugues tasques agrícoles tant dels pagesos i boscaters, com de molts dels treballadors tèxtils que conreaven horts i vinyes, feien a diferencia de les ciutats, l’esport innecessari, puix cremaven prou energies com per o menester activitats físiques compensadores.


1915: Inicis i pilota de cuiro

Sembla ser que des de 1915 ja es practicava el futbol al poble. Aquell any començà l’afició dels joves per al pilota i així van començar a practicar-la, jugant amb pilotes fetes de draps. Van preparar un terreny dalt del turó dels Cinc Pins, aplanant-lo i traient les pedres, deixant un camp de joc arreglat, encara que molt petit, per a poder-hi jugar partits.

Per a comprar la pilota reglamentària, que llavors valia 12 ptes. (una petita fortuna), van fer una col·lecta per tot el poble, on la majoria de gent només els donava cinc cèntims. Finalment recolliren 8,5 ptes., però encara faltaven 3,5 ptes. i van prémer als que podien més fins a reunir les 12 ptes. i adquirir la tan esperada pilota.

Sembla ser, per testimoni de Joan Margenat, que fou el seu pare en Sadurní Margenat, el “Semi”, qui adquirí la pilota de reglament i també el que cedí el terreny dels Cinc Pins per jugar.

Després de jugar als Cinc Pins el joc del futbol es traslladà al solar murallat del Vapor de Cal Ros, on no podien fer equips d’onze jugadors, perquè les reduïdes dimensions del terreny de joc ho impedien. Es feien equips de set homes, i el públic observava els partits des de la carretera de Monistrol, per les obertures de les finestres.


Lloguen a la fonda el camp del Burch

La primera notícia oficial de la pràctica del futbol al poble la trobem en les actes de les sessions de l’Ajuntament, el 7 d’octubre de 1922. L’evidència és una instància presentada per Pere Dalmau Valls, Josep Agell Pi, Francisco Sallés Umbert i Miquel Pujol Borrell “por la que solicitan el permiso correspondiente para reunirse en el sitio denominado “Burch”, cercano a ésta villa en éste término municipal, para poder dedicarse al juego del “futbol” en un campo destinado al efecto y con permiso del dueño”. Després del corresponent debat municipal s’acordà concedir l’autorització “en tal que se tomen las medidas conducentes a evitar males y perjuicios a cosas y personas, y siempre que se ocasionen, se proceda en todos los casos a su reparación, sin excusa ni pretexto alguno” acord que es comunicà als interessats per al seu coneixement i efectes.


Activitat regular

Aquest nou camp s’inaugurà el dia de Nadal de 1921, i el primer partit es jugà amb l’Artés. Els altres rivals foren equips dels pobles de l’entorn o les “penyes” de Sabadell i Terrassa. L’equip llorençà era format per Magí Valls (Raio), Francisco Sallés, Josep Pujol (de Ca la Carme), Pere Dalmau (de Cal Bonhome), Simeó Caba, Llogari Rosell, Costals, Magí Olivé, Josep Llorenç i Pere Agell (de Cal Ramon), Pere Margenat (de al Roca), Vicenç Armengol ()de Cal Corder), Joan Canadell, Isidre Valls (de Cal Demià), Àngle Serra i Paco Serra (Xuflero).

L’entrenador i àrbitre era en Sadurní Margenat, hereu de la Roca. Sembla ser que era massa honrat en xiular i que es perdia sovint. Les protestes del públic van fer-lo substituir pel Joan de Cal Quirze, més murri, i els resultats milloraren.

Al costat del camp del Burch hi havia una vinya i el seu propietari quan hi queia la pilota, la rebentava. Algú, actuant d’home bo, el va convèncer de no fer-ho, acompanyant-lo a l’hora dels partits. Llavors les pilotes de cuiro ja valien 40 ptes.


Segona etapa: 1932

Sembla que després de l’embranzida inicial, el futbol decaigué uns anys, però el 26 de febrer de 1933 s’inaugurà un nou camp de joc a Ponsferrer. Per inaugurar-lo, se celebrà un torneig entre les “penyes” locals Parera, Cupinya, Bohemis i Floresta.

El 9 de març de 1933 el Centre d’Esports Llorençà guanyà al camp del Monistrol F.C. per 2 a 3. El darrer partit d’aquesta segona època consignat al llibre d’actes , es jugà el 30 d’agost de 1936, quan ja havia començat la guerra civil. Acabada la guerra, amb el jovent mobilitzat o internat, s’hagué d’arranjar de nou el camp de Ponsferrer.


El període “azul” de postguerra

Els anys 1939-1948 foren poc actius. Els nois del poble perdien sovint, fins que un dia comptaren amb el concurs de Lluís Riatós, germà d’un “roig” afusellat al Camp de la Bóta que aleshores jugava en el C.D.Terrassa. La victòria dels joves llorençans davant els falangistes va portar cua, amb problemes amb les autoritats i molta satisfacció pels jugadors locals.

En aquells anys de postguerra només es feien alguns partits a l’estiu contra alguna penya de Sabadell, i els clàssics partits de les Festes Majors de Sant Llorenç i de Sant Climent. Els jugadors més destacats eren els Raio, Brossa, Camprubí, Àngel, Sallent, Cusidó, Daví, Lleonart, Marit, Balaguer i Monfort. L’”etern rival” continuà essent l’equip de Monistrol de Calders, conegut pejorativament com “els de la meuca”.


1949: Es recupera la junta

El desembre de 1948 a la barberia d’en Pere Font (l’anxovino) un grup de vilatans decidiren fer-se amb les regnes del club, desplaçant el control d’en Marc Serra, una iniciativa que no agradà gens els falangistes. L’entrenador fou en Vicenç Monfort, i en Joan Belaguer s’oferia per a l’arbitratge. La junta, pagava el lloguer del camp a nom del Frente de Juventudes, el centre d’esports no tenia socis i només ingressava l’import de les entrades.

Es jugaren 43 partits, 19 a Sant Llorenç i 14 desplaçaments, que es feien amb el camió del “forner de plaça” Francisco Sallés, als pobles veïns de Castellterçol, Caldes, Artés, Castellar, Sentmenat, Sant Feliu de Codines, Avinyó i Calders.

S’adquiriren uns mallots nous de color groc i negre, equipació que molestaren alguns entusiastes dels colors fundacionals del club: el vermell i el blanc.

Aquells anys era costum llogar alguns jugadors forasters per a reforçar l’equip.

L’any 1968 l’Ajuntament es feu càrrec del lloguer del camp Ponsferrer.


Agraïments a Jaume Valls i Vila.